Es tracta d’una col•lecció de fascicles que té com a objectiu ensenyar a entendre la història a través del cinema. Cada número de la col•lecció tractarà un moment històric en particular i s’analitzaran les diferents pel•lícules relacionades, comentant les peculiaritats del tractament cinematogràfic de l’esdeveniment històric.

Tuesday, January 31, 2006

Primer fascicle: El Pianista

El nostre primer fascicle tractarà la pel·lícula de “El pianista” dirigida per Roman Polansky. El film té la Segona Guerra Mundial de fons i en concret la vida del pianista Wladyslaw Szpilman. La pel·lícula està basada en les memòries del protagonista de la història, Wladyslaw Szpilman, qui no les va poder publicar en el seu moment perquè les autoritats ho van prohibir. Així el llibre titulat El pianista del gueto de Varsòvia no es va poder trobar fins el 1999. Wladyslaw Szpilman va nèixer el 1991. Va estudiar piano a Varsòvia i Berlín. De 1945 a 1963 va ser director musical de Ràdio Varsòvia i posteriorment va proseguir amb la seva carrera com a compositor i concertista.

Sinopsi

Varsòvia 1939. Wladyslaw Szpilman (Adrien Brody) és un gran compositor i pianista polac d’origen jueu que es veu sorprès per l’atac nazi mentre interpreta en directe una peça de Chopin a la ràdio estatal polaca. El règim nazi ha envaït el país, i la família d'Szpilman es veu obligada a deixar la casa per a traslladar-se al gueto de Varsòvia. El seu prestigi com a músic el salvà de la deportació. Amb el temps i l’ajuda de gent de la resistència i coneguts seus d’abans de la guerra, aconsegueix escapar del ghetto i amagar-se a les runes de la capital. Sense menjar i en silenci, veu com la seva ciutat va transformant-se. Ja en els dies finals de la guerra, el pianista arriba a una casa semidestruida on es troba un piano. Allà, un oficial nazi el descobreix. Pot semblar el final de Szpilman però l’oficial al sentir la música que toca, queda tan entusiasmat que decideix perdonar-li la vida. Un cop més, el seu talent musical li salva la vida.

Més informació: http://www.thepianist-themovie.com/

Crítiques que avalen la qualitat del context històric de la pel·lícula

Diego Vázquez
Pocas veces se ha mostrado tan bien el holocausto judío como en esta película, en la que podemos seguir paso a paso cómo se fueron desmadrando las cosas, cómo de los primeros ataques a los derechos de un grupo de perso-nas se pasó finalmente a exterminarlos... más >>

Julio Rodríguez Chico
Quizá por una necesidad ética de no transformar la realidad que él mismo vivió, Polanski no se permite veleidades ni mundos imaginarios, y opta por un film plano, narrado cronológica y orgánicamente, donde prima la historia que cuenta sobre el cómo lo hace... más >>

Mateo Sancho Cardiel
Otra vuelta de tuerca al holocausto judío que, después de ser una inagotable fuente de variaciones, de tener una inquietante calidad multilateral, ha vuelto a su zona cero, a sus inicios, a la “La lista de Schindler”. No consigue arrastrar al espectador consigo en su viaje fatal... más >>
http://www.labutaca.net/

Daniel Tugues
A part del valor inherent que tenen totes les pel·lícules que narren fets verídics tan trascendent com els descrits en aquest film, al meu entendre "El pianista" té el valor afegit de donar una visió molt diferent de la que hem percebut de l’holocaust a través del setè art. No es retrata l’horror cru i en estat pur dels camps de concentració, sinó que a través del fil personal del protagonista es ressegueix les misèries de la desgràcia, les lluites fratricides per les engrunes i el silenci còmplice dels pàries de segona divisió.Un cop fora el cinema, si quan vaig veure "La llista de Schindler", em preguntava fins a quin punt podíem quedar-nos tan contents considerant senzillament malvats uns quants milers de persones amb les quals ens podíem sentir identificats tan abans com després de la guerra, el dilema que em rondava pel cap després de veure "El pianista" no era aquest, sinó un altre. El què al meu entendre plantejava la pel·lícula era: fins on podem arribar a suportar els humans? Què estem disposats a veure, fer i sentir abans d'aixecar la veu?
http://www.mondiplomatic.com/
Sandra Albo i Carlota Lozano

Friday, November 18, 2005

La Segona Guerra Mundial al cinema


La Segona Guerra Mundial és, probablement, un dels períodes de la nostra història que més s’ha tractat al cinema. Podem trobar des de pel·lícules documentals (De Nüremberg a Nüremberg) fins a grans superproduccions farcides d’efectes especials i amb ben poc missatge (Salvar al Soldado Ryan, Pearl Harbour). Però en la última dècada s’han estrenat una sèrie de films que tracten el conflicte des de diversos punts de vista. Es tracta de La Vida es Bella, Amen i El Hundimiento.


La Vida es Bella
És una pel·lícula italiana que es va estrenar el 1998, dirigida i protagonitzada pel polifacètic Roberto Benigni (Pinoccio) que va meréixer els Oscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa i al Millor Actor. La Vida es Bella tracta el conflicte mundial des del punt de vista d’una família jueva que pateix les repressions del nazisme més cruel. El protagonista, i pare de la família, és enviat a un camp de concentració juntament amb el seu fill. Al llarg de tota la pel·lícula, el pare intenta fer creure al seu fill que tot pelgat es tarcta d’un joc, per a que el trauma no sigui tan dur per a l’infant. No es tracta d’una pel·lícula que aporti dades sobre la Gran Guerra ni tampoc està feta amb una total concordància amb la història, però ofereix una molt bona explicació del sentir dels refugiats i, juntament amb un final dràmatic, fa que l’espectador es quedi amb un regust agredolç: dolç pel tracte del pare al fill i agre per la duresa de la vida dels refugiats. Per a més informació sobre aquest film, consulteu l’article de Marta Avellaneda (La Vida es Bella) en aquest mateix blog.

Amen
Es tracta d’una producció francesa, alemana i rumana dirigida pel director Costa-Gravas l’any 2002. És un film que aborda un dels temes més complexos i polèmics del Gran Conflicte, com és el paper del Vaticà enfront el terror nazi. La pel·lícula explica la història d’un integrant de les SS, Kurtz Gestein, a qui la consciència fa treballar juntament amb un jesuita amb influències al Vaticà per tal que el Papa Pius XII es pronunciï en contra del nazisme. Pel que fa a dates i fets el film és força fiable, però en tot allò que no està documentat, com és l’autèntic paper del Vaticà, el director només pot oferir una interpretació dels fets i una visió del comportament papal. Costa-Gravas no carrega contra l’esglèsia catòlica com a institució, simplement exposa que, al seu parer, el Papa Pius XII no va intervenir en el conflicte per tal de no despertar les ires del nazisme contra l’Esglèsia. És una pel·lícula que cal veure per tal de començar a formar-se una idea al respecte d’aquest tema. Però estudiar també és contrastar informacions i caldria consumir alguna informació que no acusés el Papa de passivitat. Per tal de trobar aquesta informació, hi ha a la xarxa una web que ofereix diversos links a delcaracions de col·lectius jueus a favor de Pius XII així com referències de diferents llibres que neguen el silenci vaticà. Es tracta de l’adreça web “http://www.conoze.com/doc.php?doc=712”.

El Hundimento
És la producció més recent sobre la Segona Guerra Mundial. És un film de producció alemana a l’any 2004, dirigida per Oliver Hirschbiegel i basada en el llibre homònim de Joachim Fest. És una pel·lícula diferent a la resta en tant que explica els darrers dies del règim nazi i la bogeria de Hitler que el va portar al suicidi. Històricament està ben treballada, les dates són correctes i els fets també. Ofereix una hipòtesi de les últimes hores de Hitler que cal veure per tal de fer-se a la idea de com es va viure la derrota del més cruel dels règims des de la mateixa cúpula.



[Elena Cortés i Àlex Solà]

Friday, November 11, 2005

LA VIDA ES BELLA



Pel·lícula italiana del director Roberto Benigni.

Títol original: La vita e bella
Any: 1997
Duració: 112 minuts.
Nacionalitat: Itàlia.
Gènere: Drama.
Guió: Roberto Benigni i Vicenzo cerami
Intèrprets: Roberto Benigni, Nicoletta Braschi, Giorgio Cantarini, Giustino Durano, Marisa Paredes.
Fotografia: Tonino Delli Colli
Música: Nicola Piovani
Montatge: Simona Paggi
Premis: Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1998) i Oscar al millor actor (1998).
Nominacions: Oscar al millor guió original, al millor director i a la millor pel·lícula (1998).

SINOPSI

Guido (Robert Benigni) és un bon home que viu a l’Itàlia feixista i que somia tenir la seva pròpia botiga de llibres. Un dia coneix la Dora, una jove mestre de la qual s’enamora bojament. Guido aconsegueix el seu amor i es casen. Més endavant tenen un fill, en Giosue, i obren la seva pròpia botiga de llibres.
No obstant, els problemes apareixen aviat ja que Guido és jueu i, per tant, els invasors alemanys no tarden gaire a detenir-los, a ell i al seu fill, i a tancar-los en un camp de concentració nazi. Aquí, Guido intenta protegir el seu fill de la crueltat que els envolta i l’hi explica que tot és un joc, el premi final de qual és un gran tanc de guerra.

COMENTARI

Trotski explicava en una de les seves biografies que, mentre esperava que Stalin donés l’ordre del seu afusellament, va escriure: “La vida es maravillosa”. Aquesta idea ha servit a Benigni per crear una de les pel·lícules més optimistes de la història del cinema tenint en compte l’horrorós període escollit: la Itàlia de 1939.

Amb La vida es bella, Benigni no ha buscat el realisme absolut sinó que ha exagerat els decorats i les situacions, aconseguint fins i tot un punt de surrealisme en algunes de les escenes. Tot això, però, sense escatimar horror a la Itàlia feixista del moment. L’horror i la brutalitat hi segueixen sent presents però Guido, dóna un nou significat a cada circumstància: fa uns equilibris impressionants entre allò purament còmic i allò amargament tràgic. Aconsegueix confondre l’espectador fins al punt de no saber si riure o plorar.
La vida es bella és una de les crítiques socials més importants, reflectida en el cinema, que fa reflexionar amb un toc d’humor i que deixa clar l’objectiu de Benigni: demostrar que fins i tot en els moments més difícils, en els moments de màxim dolor i patiment, la vida continua sent bella.
(Marta Avellaneda)




Friday, November 04, 2005

“El cine en la escuela”, educar pel llenguatge del cine.



“El cine en la escuela” és un projecte educatiu de Ignacio Ortega que serveix com a recurs pedagògic per aplicar a l’aula. Està adreçada especialment als joves entre els 12 i 18 anys. S’aporten bases teòriques per un possible plantejament d’introducció a les aules de l’assignatura audiovisual.

Els seus objectius són:
• Proporcionar elements bàsics per expressar-se mitjançant els mitjans audiovisuals (fotografies, bandes sonores, diagrames i programes videogràfics).
• Facilitar la comprensió d’obres audiovisuals: fotografies, lectures d’imatges pictòriques , pel•lícules, programes de vídeo, programes televisius...
• Reconèixer i identificar algunes de les principals obres audiovisuals contemporànies. Així com l’anàlisi d’un quadre (nova proposta per acostar als alumnes a la pintura d’una manera didàctica i intuïtiva).
• Adquisició de recursos que afavoreixin una actitud crítica davant els missatges audiovisuals (la televisió, el cine, etc.).

És una web completa i dinàmica que està composta per diverses parts realment interessants. La pàgina principal és una divertida habitació amb diversos cartells que ens indiquen el camí per arribar al nostre destí. Anem a fer una mica de recorregut repassant els apartats que he trobat més interessants:

- Hi ha un apartat de pedagogia de la imatge fixa i en moviment. Aquesta es subdivideix en capítols on cadascun tracta un tema concret d’estudi de manera extensa i amb la bibliografia corresponent. Utilitzen un llenguatge planer, entenedor, i unes explicacions documentades i contrastades (utilització de links, per exemple) que fan que sigui una font molt important pel nostre projecte. Consta, també, d’un apartat on es pot omplir un formulari i d’una altre força interessant que et serveix per reflexionar sobre tot allò que has estat llegint anteriorment (reflexió final)

- La resta està dedicada íntegrament al cine: podem trobar-hi articles, base de dades, com analitzar un film, tipus de cameres, els actors, els angles, el moviment, l’equip tècnic, el muntatge, el color...i més apartats que ens mostren les especificacions del cinema de forma educativa però resumida per tal de fer més fàcil l’aprenentatge. L’apartat de com analitzar una pel•lícula resulta interessant per nosaltres a l’hora de fer el fascicle i estructurar-lo de manera adequada.

- Seguint l’estructura que hem vist fins ara amb d’altres webs i que hem decidit aplicar al nostre projecte, també hi trobem un apartat d’activitats a realitzar. D’aquesta manera s’aplica efectivament tot allò que s’ha llegit i, conseqüentment, s’ha après.



http://comunidad.ciudad.com.ar/internacional/espana/uni123/

Si us agrada el cinema o, simplement, us pica la curiositat, feu-hi una visita!

[Olivia Bosch]

Astèrix i Obèlix: història real


Al final de moltes pel·lícules es diu que els fets narrats són ficticis i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Semblant passa amb les aventures d’Astèrix i Obèlix. El que passa és que els entranyables gals tenen trets molt semblants amb la història real. Tots aquests detalls estan basats en documents de personatges tan importants com el propi… Juli César!
El naixement d’Astèrix començà fa molt de temps a les aules d’un col·legi de París. Un estudiant d’aquest amb devoció per les assignatures d’història i sobretot Llatí, René Goscinny, es convertí en l’escriptor de les famoses aventures d’Astèrix i Obèlix. Goscinny es passava hores llegint obres clàssiques i precissament va ser un dels textos llatins, Comentari a la Guerra de les Gàlies (Juli Cesar) on va trobar la font d’inspiració per crear als seus dos guerrers preferits. I que millor que començar la primera frase amb: Gallia est ovnis… o millor dit per a nosaltres: Tota la Gàlia… D’aquesta manera René Goscinny començava les seves aventures, a l’estil del mismíssim Emperador romà.
Però aquest no és l’unic detall de les aventures d’Astèrix basat en una realitat històrica. Goscinny, bon llatinista, es va documentar en profunditat sobre cada detall de l’època dels fets, anys 50 abans de Crist. L’autor es va informar llegint textos de Juli Cèsar, Tito Livio, Plinio el Vell i molts més. D’aquesta manera les històries dels divertits Astèrix i Obèlix són en realitat autèntics llibres d’història però explicats de forma amena i divertida.
René Van Royen i Sunnyva Van Der Vegt són els autors d’un llibre titulat Astèrix i la història real, en el qual es mostra que tot i que les aventures dels dos gals són fictícies, els seus creadors van tenir molt en compte tots els detalls de l’època. Els autors d’aquest llibre creuen que Goscinny després de llegir les cròniques de la violenta invasió romana a França, es va sentir indignat i va voler crear una història paral·lela on mostraria que els romans eren prepotents i autoritaris però que tenien seriosos problemas amb una petita aldea gala.
La cara oculta de les aventures d’Astèrix
Goscinny s’inventà personatges que vestien i vivien tal i com els historiadors clàssics els havien descrit als seus textos segles enrera. Així, els noms acabaven amb el sufix –rix, típicament celta (pobladors de la zona quan van arribar les tropes romanes). La roba la va treure de la descripció que va fer Plinio el Vell en les seves obres. Però a més, és curiós com l’autor reparteix a cada personatge la seva feina, tot i que sembla que no donen pal a l’aigua, en realitat cadascú té la seva funció en aquella petita aldea. La poció màgica va ser inspiració dels textos de Plinio on deia que els pobles gals prenien una espècie de beguda energètica feta amb muérdago. però alguna cosa havia de fallar i és que la presència de menhires és un anacronisme ja que aquells inmensos monuments megalítics que carregava l’Obèlix pertànyen als anys 3000 i 1000a.C. i no tenien res a veure amb la cultura cèltica.

(Elena Cortés, Àlex Solà)

Saturday, October 29, 2005

Educahistoria.com, aprendre història a la xarxa


La pàgina web educahistoria.com és un portal de comunicació dedicat a l’ensenyança de la història tant per a joves, professors, com per a qualsevol persona que vulgui tenir accés a una amplia col·lecció d’informació històrica. Els creadors d’aquest portal són un grup de professors d’institut que, aprofitant les noves tecnologies i el seu fàcil accés, van decidir crear una única pàgina web dedicada a la història i a la seva ensenyança. La idea també sorgeix al veure que a la xarxa hi ha tota mena d’informació històrica, però potser va dirigida a àmbits específics de la societat, o no tracta els temes de forma educativa, sinó que es basen en opinions i posicions personals.

Al portal podem trobar diferents tipus de informació o seccions:

  • Pàgines web sobre diferents períodes històrics. Són pàgines que els autors han trobat penjades a la xarxa i que serveixen per entendre el moment històric tractat. Per això, han hagut de discriminar aquelles pàgines que, com hem dit abans, tracten la història des de punts de vista personals o no serveixen per a l’ensenyança.
  • Textos electrònics extrets de textos convencionals que ens poden servir per a l’ensenyança, per a fer exercicis i que, a més, poden servir als estudiants per aprovar els seus exàmens.
  • Materials multimèdia per a utilitzar dins les aules o fora d’elles. Trobem materials del tipus animacions i programes fets especialment per aprendre història (powerpoints, etc)
  • Resums de revistes de història fetes pels professors autors del portal.

Finalment, com a punt important d’aquesta pàgina web, és que dediquen un apartat a parlar del cinema històric. S’apropen molt al nostre projecte edu-comunicatiu, parlant de les pel·lícules i el context històric d’aquestes. També analitzen els films tractant de trobar els errors històrics i, sobretot, buscant l’ensenyança a partir de les pel·lícules. Aquest, doncs, és un bon exemple de pàgina web dedicada a l’ensenyança de la història utilitzant diferents recursos i intentant apropar-la a diversos públics.

[Cristina Burgos]

Friday, October 28, 2005

CINEMA DIDÀCTIC

El cinema és l’art més dinàmic i discutit del nostre temps, ja que hi intervenen diversos factors: la composició, el guió, el muntatge, etc. La imatge és molt més impactant que no pas el que arriba a través de la lletra o el llenguatge oral. Per aprofitar doncs, aquest atractiu de la imatge és necessari un esforç d’anàlisi i reflexió. S’ha de saber veure cinema.
Els espectadors han de saber seleccionar el que veuen, però per això cal una formació d’anàlisi en tots els aspectes. No només veient les pel·lícules, sinó també llegint sobre el context històric, social i polític del film.
Si tenim en compte el valor històric que es troba en el cinema, el Dr. Caparrós, professor d’Història Contemporània i Cinema en la Universitat de Barcelona, senyala que “el film és una font instrumental de la ciència històrica, ja que reflexa, millor o pitjor, les mentalitats dels homes d’una determinada època. A més, les pel·lícules poden ser un medi didàctic per ensenyar Història”. Així doncs, la història en el cinema es considera un testimoni i retrat de la societat de diferents èpoques.
El cinema és part integrant del patrimoni històric d’un país, i la influència social que exerceix s’ha de tenir en compte, ja que pot ser objecte de manipulació. I la millor defensa contra la manipulació és l’educació.
En la nostra opinió el cinema s’ha d’incorporar en el sistema educatiu. Les pel·lícules ajudarán a l’alumne a entendre i disfrutar de la història. No s’ha de pensar en el cinema com només un entreteniment sinó que s’han de veure els seus valors educatius i culturals. Per a dur a terme això, es necessiten uns mitjans per propocionar aquestes ensenyances. Aquestes ensenyances poden ser tant el context històric, l’evolució del cinema, l’arquitectura com la cultura de cada época, entre això els pensaments, la vestimenta, l’art, etc.
No només nosaltres pensem en una proposta així, hi ha llibres i pàgines web que tracten el tema.
Alguns llibres d’aquests són: Cine e historia en el aula, de Javier Fernández Sebastián; Cine e historia, de Marc Ferro; La historia y el cine, de Joaquim Romagura i Esteve Riambau; Hollywood: el cine como fuente histórica: la cinematografia en el contexto social, político cultural; de Peter C. Rollins; i Cine, historia y enseñanza , de José Enrique Montercle.
A la xarxa les pàgines web que coneixem que tractin aquesta proposta són: www.aulamedia.com, www..auladecine.com, www.cinehistoria.com, i www.dracmagic.com.
Nosaltres creiem que s’ha d’ensenyar als joves a veure el cinema, a veure el que tracta la història. Creiem que necessiten ajuda per entendre aquest tipus de films, que s’han d’adonar de que el cinema es pot utilitzar amb fins didàctics. Veure la història i estudiar-la a través de pel·lícules pot fer que els alumnes s’interessin més per les coses que han passat al món.
[Carlota Lozano i Sandra Albo]

Thursday, October 27, 2005

Braveheart: què hi ha de cert a la pel•lícula?


Breu explicació de la pel·lícula
William Wallace és el fill d’un pagès escocès amb terres pròpies que és assassinat a mans dels anglesos, quan ell és tan sols un nen. Això farà que mai confiï en els anglesos tot i que créixer amb el seu oncle, un monjo, el converteix en un home de pau. Tot i això, quan torna a casa seva, ja de gran, es casa i la seva dona també és assassinada a mans angleses, William Wallace es decideix a encapçalar la lluita de la independència d’Escòcia contra Anglaterra. El seu objectiu serà unir el poble escocès per tal de governar-se a si mateix sense el vist-i-plau del rei anglès Eduard I. Però la covardia i la traïció dels qui se suposava que eren els seus aliats fan que el seu pla fracassi i sigui capturat i executat. Però, tot i el tràgic final, té temps d’enamorar-se, i ser correspòs, de la princesa Isabel d’Anglaterra. Wiliam Wallace mor, però el seu record serà un al·licient pel sentiment independentista escocès.

Parlem d’Història
La pel·lícula ofereix una bona visió de les Guerres de la Independència d’Escòcia del segle XIV, però hi ha algunes errades que cal considerar. Primerament, Wallace no era fill d’un pagès, sinó un noble, encara que de baix rang. En segon, és difícil que existís una autèntica història d’amor entre el líder rebel escocès i la princesa d’Anglaterra per diversos motius. El primer és que una princesa anglesa del segle XIV no ho té tan fàcil per anar a fer escapades nocturnes al bosc amb el seu estimat. Però, per si això no fos prou, a la batalla encapçalada per William a Stirling, la princesa només tenia cinc anys i vivia a França. El fet que el fill de la princesa, i futur rei d’Anglaterra, sigui fill de Wallace és rotundament fals. Durant el regnat d’Eduard III els escocesos van aconseguir la independència, però aquest fet no es deu a una simpatia familiar del rei sinó al fet que la Guerra dels Cent Anys ja els portava prou maldecaps com per haver de barallar-se amb Escòcia.

Un altre dels errors més evident succeeix a la anomenada anteriorment batalla de Stirling. Aquesta batalla, de fet, es coneix amb el nom de Batalla del Pont de Stirling i està datada al 1297. A la pel·lícula la batalla es produeix en un immens camp obert, amb lluita cos a cos. En realitat, l’exèrcit anglès va caure al riu mentre creuava un pont de fusta a Stirling i va quedar dividit. D’aquí ve el nom de la batalla. El quart error del film és l’absència del noble escocès Andrew de Moray, que juntament amb Wallace, encapçala la resistència escocesa i derrota les tropes angleses a Stirling (les que si que van creuar el pont).

El darrer error, el menys greu i potser el més curiós, és que els personatges escocesos que surten a la pel·lícula apareixen sovint amb la típica faldilla de quadrets i la cara pintada de blau. Resulta que el costum de dur faldilla data de finals del segle XVII i que el costum de dur la cara pintada de blau no va durar fins més enllà del segle VIII. En definitiva, una bona pel·lícula, però, com de costum, uns quants errors per tal de pujar el taquillatge.
[Àlex Solà i Elena Cortés]